Erwin Piscator

Erwin Piscator

Al voltant de 1927
Biografia
Naixement	17 desembre 1893 Greifenstein (Alemanya)
Mort	30 març 1966 (72 anys) Starnberg (Alemanya)
Sepultura	Cementiri forestal de Zehlendorf
Nacionalitat	Alemanya
Formació	Gymnasium Philippinum Marburg (en)
Activitat
Lloc de treball	París Nova York
Ocupació	director teatral, pedagog teatral
Partit	Partit Comunista d'Alemanya
Gènere	teatre
Professors	Artur Kutscher
Alumnes	Bert van der Linden i Tennessee Williams
Carrera militar
Conflicte	Primera Guerra Mundial
Família
Cònjuge	Maria Ley-Piscator (1937–)
Cronologia
març 1933-octubre 1933	crema de llibres a l'Alemanya nazi
Premis (1953)  Goethe-Plakette des Landes Hessen  Creu de Comanador de l'Orde al Mèrit de la República Federal Alemanya
Signatura
Lloc web	erwin-piscator.de

Erwin Friedrich Max Piscator (Ulm, avui part de Greifenstein (Hessen), 1893 - Starnberg, 1966) fou un director, gestor i pedagog de teatre alemany. Piscator va ser un avantguardista molt influent del període de la República de Weimar que va fer possible que el teatre funcionés com a tribunal polític a través de les noves possibilitats de la tècnica escenogràfica. Amb ajuda d'arranjaments complexos del cinema documental, de projeccions d'imatges, panells mòbils i cadires de rodes comentava l'actualitat teatral i ampliava l'escena cap al panorama èpic.

El teatre polític desenvolupat als Piscator-Bühnen de la República de Weimar va assolir gran ressonància i motivà els seus contemporanis respecte de la demarcació del director d'una estètica escènica d'allò purament bell cap a una ponderació dels contrastos. Les posades en escena de Piscator van influenciar la teoria teatral de Bertolt Brecht, qui deu el seu Teatre Èpic a les ensenyances de Piscator.^[1]

Després d'un llarg període d'emigració a la Unió Soviètica, França i als Estats Units, Piscator va retrobar la sintonia amb el temps durant els anys cinquanta i seixanta a la República Federal Alemanya amb la posada en escena de peces contemporànies al passat nacional-socialista. Amb això inaugurà una fase del teatre documental i de la memòria que dugué cap a un debat social sobre la política històrica a diferents nivells.